BttBadalona.com

[Pere]

M'havia proposat pujar al Turó pels volts del meu aniversari, però ho vaig anar deixant.
Diumenge estava núvol i vaig pensar que era el dia adequat: amb la fresca no es pateix tant.
I vaig sortir de casa, no massa convençut ja que enguany no estic massa bé, però disposat a provar d'arribar-hi en unes condicions millors que fa uns dies, quan vaig hi pujar amb en Surfer i en Nor_bak i vaig patir molt, semblava un rèptil arrossegant-me per la pista.

Com sempre, la pujada al GR-92 la vaig fer per la riera de la Coma Clara d'Alella, que diumenge estava molt plena d'aigua després de la pluja i amb el sauló que s'arrapava a les rodes. Els dubtes em van tornar a voltar pel cap: no anava gens bé i em quedava un món per fer.

Ja al GR vaig veure una miqueta de sol que il·luminava Barcelona


Al Dolmen em vaig menjar la primera barreta sense aturar-me


I a Sant Bartomeu només hi vaig fer la foto


A la pujada a Can Bordoi em vaig menjar dues pastilletes de fruita d'Aptonia del Decathlon, que em van anar molt bé: pujava ràpid i fins i tot vaig baixar la trialereta només fent un peu. Sembla mentida que una cosa tan petita vagi tan bé

Tan bé em trobava que no em vaig ni aturar


Amb l'ajuda d'aquests productes químics vaig fer una ràpida pujada al Santuari del Corredor. D'anada encara vaig poder veure la carpa que hi havia a la casa de colònies, a la tornada ja era desmuntada


Al Santuari em pensava aturar per menjar una mica i omplir d'aigua, però vaig trobar el recinte tancat, de manera que vaig seguir endavant, mentre els xiprers em desitjaven bon viatge


La baixada fins Santa Maria de Palautordera va ser rapidíssima, com sempre. Per evitar el gual de la Tordera, vaig fer la variant de Can Pagà, que em va fer passar entre uns altres xiprers


i em va portar pels defores del poble. Com que no tenia aigua, em vaig desviar una mica fins la font del Polígon Industrial. Hi han posat unes taules i bancs de fusta i vaig aprofitar-los per menjar-me un entrepà de pa amb xocolata, com quan era petit, que em va semblar boníssim.

Amb l'ajuda de l'energia de l'entrepà (i dels pastissets de fruita) en un moment vaig ser a Sant Martí de Mosqueroles. Les campanes tocaven les 12 del migdia quan omplia el bidó amb l'aigua de la font, que no em va semblar tan bona com altres cops


(continuarà)
_________________
http://margaridaipere.blogspot.com
http://elmondelacuina.blogspot.com

[Pere]

A partir d'aquí ve la part més difícil de la pujada, s'ha de passar dels 400 m de Mosqueroles fins als 1650 del Turó. Es tracta d'anar fent, intentant trobar un ritme còmode i mirant el paisatge, si es pot. La pluja d'aquests dies ha transformat el paisatge, no sembla que estem a finals de juliol


Diumenge vaig pujar controlant els metres que faltaven per arribar als 1000 de l'Estany d'en Viada, on vaig arribar molt bé i no em vaig ni aturar, només vaig fer la foto de la seva aigua verd-marronosa


Sembla mentida, fa uns dies aquí estava tan cansat que gairebé no podia ni empassar-me una barreta i diumenge podríem dir que no m'havia ni despentinat.
El "Mètode Pino", és a dir pensar que només em quedava un dipòsit i mig per fer el cim, que és el que em va permetre pujar a dalt a l'abril, diumenge em va acabar d'ajudar i omplir de confiança i alegria.
Però ja sabem que l'alegria no és indefinida, sempre hi ha d'haver alguna part trista, com aquesta zona devastada per la destral indiscriminada d'algun presumpte però no probable homo sapiens sapiens


Volia passar per la pista que surt a la carretera mateix però per no veure més malifetes al bosc vaig pujar pel Mirador de les Guaitadores, on hi havia molt poca visibilitat ja que els núvols baixos s'hi havien quedat a descansar.
Del Mirador al cim només hi ha 7 quilòmetres, la pista és asfaltada i sembla que no han de ser massa difícils de fer, però els 500 m de desnivell es noten, tenint en compte la tralla que portem a les cames.
I el fet de no tenir perspectiva amb la boira encara ho fa semblar més complicat.
Les vaques, alienes a aquestes complicacions i amb tots els problemes resolts de moment, em miraven de reüll


I ja només em quedava un instant per arribar a dalt, on em vaig trobar amb un petit ensurt: hi havia un senyor ja gran assegut a la paret de pedra. Anava força abrigat i tenia un gos arraulit als peus, però semblava arrupit i derrotat. El vaig saludar, vaig arribar al final, vaig fer la foto del GPS


Però no em vaig quedar tranquil. Li vaig preguntar si es trobava bé, em va dir que sí. També m'explicà que no agafaria fred, ja que anava molt ben abrigat. El vaig deixar, amb certa recança, pensant amb com va morir en Xirinacs....

La baixada va ser ràpida i freda: no em vaig abrigar pensant que estem al juliol i els dits de les mans se'm van quedar garratibats pel fred fins més avall de l'estany.
De mica en mica vaig entrar en calor i vaig començar a fruir de valent amb la bonica baixada pel GR-5, tot i que a la casa dels gossos no les vaig tenir totes, ara en tenen quatre com a mínim i sembla que se t'hagin de tirar a sobre quan passes pel seu costat. Sort que el paisatge és preciós i permet oblidar-los ràpidament


(continuarà)
_________________
http://margaridaipere.blogspot.com
http://elmondelacuina.blogspot.com

[Pere]

Vaig voler deixar el GR-5 per passar per Sant Guillem i fer la foto, que va sortir borrosa i no puc penjar, i enllaçar amb un tram de carretera abans d'arribar a Sant Celoni, ja que tenia unes molèsties a l'esquena i pensava que així no anirien a més, però em vaig anar desviant fins arribar a Campins, des d'on vaig baixar per carretera.

A Sant Celoni em vaig aturar una estona per menjar, descansar i decidir si seguia fins a casa o tornava en tren. Com que el mal d'esquena, potser per haver-me tret la motxilla, semblava millorar, vaig decidir seguir endavant. Aquí també vaig aplicar el Mètode Pino: "només em queda pujar al Corredor, la resta de camí és força assequible i amb l'ajuda dels pastissets de fruita pujaré sense adonar-me'n". I pensat i fet, vaig pujar no diré que sense adonar-me'n però molt bé, aturant-me uns instants per admirar un cop més la teulada de Can Trull


La baixada del Corredor la vaig fer per la pista, en part per precaució per l'esquena, que ja no em feia mal, i en part per por ja que no portava el track dels corriols i no em volia perdre. No és tan maco, però s'ha de ser pràctic.
La pista em va portar fins Can Bordoi, on vaig fer l'última aturada per agafar aigua i així, sense novetats, vaig anar fent fins que al Coll de Parpers em vaig trobar al Pep, que és un biker de Dosrius que viu a Vilassar i amb qui va ser un plaer compartir ruta fins Alella


Amb el Pep vam anar pel corriolet de la pista de la pedrera, vam passar ràpidament pel costat de Sant Bartomeu, i ja gairebé al final de la ruta vam fer el Vietnam i els extraterrestres per fugir de tanta pista. Al corriol de l'Andrés ens vam separar, ell va baixar a Cabrils i jo vaig seguir fins Alella per pujar a casa pel Camí de Baix d'Alella

Si voleu el track, el podeu trobar al wikiloc
_________________
http://margaridaipere.blogspot.com
http://elmondelacuina.blogspot.com

[Diesel]

Madre mía ¡que peligro tienes!
Eres incansable.
_________________
Saludos.
https://www.bttbadalona.com

[silvesterbike]

veus com hi han rutes que no s'ha d'arrossegar la bici !
no tot és GR11 i la carena del catllar
sbk

[silvesterbike]

veus com hi han rutes que no s'ha d'arrossegar la bici !
no tot és GR11 i la carena del catllar
sbk

[Pere]

Doncs sí, Lluís.
Crec que el mal d'esquena em ve del Catllar.
Quin tip de patir! Mentre pujava recordava el meu pare, que sempre ha dit que no sóc de caminar. Encara ara, després de més de 30 anys, tinc present la cara que va fer quan li vaig dir que volia anar caminant de Rubí a Montserrat. I quan ho vaig fer, no s'ho creia.

Espero la 2.0!
_________________
http://margaridaipere.blogspot.com
http://elmondelacuina.blogspot.com